lunes, 15 de diciembre de 2014

Conclusions finals del Pràcticum I

Vaig iniciar el blog amb una entrada de benvinguda que, entre d’altres aspectes, comentava que la meva elecció del centre de pràctiques tenia com a objectiu poder endinsar-me en el dia a dia de la professió de psicopedagoga a una escola bressol. A dia d’avui, tornant la vista enrere i recopilant les experiències que he anat vivint, puc afirmar com aquest objectiu principal ha estat assolit amb èxit.

Des del primer dia al centre de pràctiques, la rebuda per part de la psicopedagoga va ser molt bona. Tan bon punt entrava a l’escola, ella sempre m’estava esperant per reunir-nos per exposar-me l’ordre del dia. Aquest fet s’ha repetit a cada sessió, fet que jo m’ho agafava amb gran entusiasme ja que era el moment de la jornada on m’assabentaria de totes les tasques que ens esperaven aquell dia.

Tal i com ja he anat plasmant al llarg de les diferents entrades, he acompanyat a la psicopedagoga del centre en totes les tasques que li pertoquen, sobretot relacionades amb la intervenció amb els infants, les famílies i les mestres. Així, he col·laborat en les observacions a l’aula, parant atenció a les estratègies que empra la psicopedagoga en aquestes accions, he assistit a les reunions amb les famílies, ja sigui a demanda de l’escola o dels pares i mares, he pogut veure i contribuir en la  planificació d’aquestes trobades, he participat en les reunions entre les tutores i la psicopedagoga per a intercanviar neguits o fer el seguiment d’un infant, he observat com donava pautes d’actuació a mestres que demanaven el seu suport, he estat present a les trobades amb referents del CDIAP, he entès el protocol de derivació d’infants amb possibles NEE, he aprés a enfocar la redacció dels informes de derivació d’un infant, he assistit a la planificació i l’execució d’una hora del cafè... Aquestes accions i moltes d’altres m’han servit per conèixer la tasca de la psicopedagoga a l’escola bressol i, per aquest fet, ratifico la meva idea de la importància d’aquesta figura en edats primerenques. Quan vaig iniciar aquest camí ja defensava aquesta idea, però ara que ja he pres consciència de la gran tasca que s’hi fa, encara tinc una posició més ferma entorn a aquesta visió.

Un altre aspecte destacable és que el fet de poder passar per totes aquestes vivències m’ha fet reflexionar entorn a diferents temes que els he pogut relacionar amb continguts de les diferents assignatures de la Llicenciatura de 2n cicle de Psicopedagogia. Una de les assignatures que he tingut més present ha estat la de Diagnòstic en educació ja que gràcies a aquesta he pogut contrastar trets teòrics amb la posada en pràctica de la psicopedagoga a l’escola bressol. Així, he aprofundit en les tècniques de recollida d’informació, les característiques del procés de diagnòstic, les actuacions del psicopedagog/a o els supòsits sobre els quals cal avaluar el context familiar.

Per altra banda, durant el transcurs de les pràctiques, m’he adonat de la complexitat de la tasca del psicopedagog/a que va inherent a les seves accions. Segons el meu parer, una de les funcions més dificultoses són les entrevistes amb famílies per a exposar les mancances que presenta el seu fill/a i poder proposar-los una derivació al CDIAP. M’he adonat que la figura del psicopedagog no tan sols ha d’estar dotada dels coneixements propis i oportuns, que són un pilar fonamental, sinó que ha d’anar un pas més enllà, cercant les vies d’actuació que s’adeqüin a cada situació.

Destaco com l’aprenentatge que he anat adquirint s’ha basat fonamentalment amb l’observació curosa de les accions de la psicopedagoga, en l’escolta activa en determinades ocasions, com en les reunions entre el/la referent del CDIAP, la psicopedagoga i la tutora, amb l’acció duta a terme quan ha estat necessària, com recollint trets significatius d’infants que estàvem observant a l’aula, amb la cerca d’informació complementària que ampliés el meu bagatge, tant amb els materials de la UOC com en bases de dades externes i amb el procés de reflexió continu mitjançant el blog.

Finalment, m’agradaria posar de manifest que el Pràcticum I ha estat una font d’experiències i vivències riques i profitoses i aquest fet és degut a la mateixa psicopedagoga del centre que m’ha ofert tot el seu suport i recolzament a cada sessió. Agafo amb moltes ganes el Pràcticum II per seguir creixent en aquest àmbit i per a poder treballar de valent amb la intervenció en tres casos de necessitats educatives especials. Aquest últim aspecte encara s’està perfilant per veure quin tipus d’actuació serà més adient en cada infant.


Ens tornem a veure al blog referent al Pràcticum II!!


domingo, 14 de diciembre de 2014

Quin dels dos és sord?

Referent a la intervenció psicopedagògica entorn als tres casos de NEE, considero oportú plasmar una vegada més una vinyeta de F. Tonucci que reflexa una realitat sobre la qual hauríem de vetllar a les escoles com a futurs psicopedagogs/es.


Què us fa pensar aquesta imatge?

Tonucci, F. (2007). Frato. 40 anys amb ulls d'infant. Colecció Micro-Macro Referències. Editorial GRAÓ, Barcelona

Treballant cap a la PAC3: CASOS DE NEE

Arran de la publicació de l’última activitat del Pràcticum I, vam començar a establir la línia d’actuació amb la psicopedagoga del centre entorn als casos de NEE sobre els quals enfocaria la meva atenció. D’aquesta manera, la meva proposta d’intervenció anirà destinada al seguiment de tres casos de NEE (observacions a l’aula, entrevistes amb la tutora, entrevistes amb la família, coordinació amb el CDIAP...), juntament amb l’elaboració de plans individualitzats amb els casos que s’escaigui.

A continuació us faig cinc cèntims de cada infant:








CAS 1
- Dictamen de l’EAP com a NEE socials des del curs 2013-14.

- Situació de l’alumne: prematuritat de 29,5 setmanes, amb antecedents familiars de discapacitat i risc social. Inici d’atenció a neurologia per a fer un seguiment.

- EAP recomana a l’escola bressol que mantingui un contacte amb neurologia i es vinculi amb SSB.

- Des de CDIAP s’efectua un seguiment fisoterapèutic.

- Des de l’escola es valoren altres factors considerats com a signes d’alerta com: mancances en la comunicació i la relació entre iguals, poc expressiva, no cerca el contacte amb la resta de companys/es, efectua un joc solitari sense aparició del joc simbòlic. Observa el que passa al seu voltant, però des d’una posició d’espectadora.  








CAS 2
- Infant sense dictamen. Aquest curs escolar es proposa fer una derivació al CDIAP ja que s’observen certs aspectes que criden l’atenció a l’aula.

- Presenta mancances en l’expressió i la comunicació amb els iguals i amb els adults, emet un joc senzill i repetitiu, sense cap funcionalitat ni simbolisme, frustració davant del canvi d’espai i/o activitat, no efectua demandes.

- S’ha fet una primera entrevista amb el pare i la mare per a poder exposar els aspectes anteriors i oferir-los fer la derivació al CDIAP. La família està d’acord amb la proposta.

- A dia d’avui està pendent de valoració. Està citat a principis de gener per a realitzar les tres sessions amb un psicòleg clínic i la posterior visita a neurologia.






CAS 3
- Des de l’any passat s’està fent un treball amb la família per tal de fer la derivació ja que la mare no acabava de considerar les mancances exposades des de l’escola. Finalment, a finals del curs passat, després de fer un recolzament des de l’escola bressol i serveis socials, ha accedit a fer la derivació.

- Des de l’escola es destaca: comportament dispers i inquiet, dificultat per seguir amb normalitat les rutines i les activitats de l’aula, mancances per entendre els límits, nivell de comprensió baix i no es comunica mitjançant la parla, mostra interès en la relació amb els iguals, però principalment es relaciona a través de l’empenta.



Articles relacionats amb l'Hora del cafè

Després de l’Hora del cafè vaig estar buscant bibliografia que fos clara i entenedora per a poder oferir a les famílies en cas que no haguessin pogut participar d’aquesta xerrada o, per si en algun moment al llarg del curs, fos convenient per a entregar a les famílies que estan angoixades vers aquest fet.

Us proporciono dos articles que m’han resultat ben interessants:

- Article de GUIX d’infantil. Àmbit 0-6. Mossegar és cosa de criatures d’Ana Mª López Fuentetaja.


- Article publicat a la revista In-fàn-ci-a, nº 40, set/oct 2009: Les mossegades a la llar d’infants d’ Imma Riu.



Espero que siguin del vostre interès!


jueves, 4 de diciembre de 2014

Hora del cafè: "Petons i mossegades"


Avui he pogut assistir a la primera de les tres “Hores del cafè” que es duran a terme al CEIF Andreu Castells al llarg del curs. Aquesta iniciativa recau en la psicopedagoga que és l’encarregada de preparar i gestionar les xerrades que tracten temes d’interès per les famílies.

La primera s’anomena “Petons i mossegades” i ha estat enfocada des d’un cas pràctic. Així, la psicopedagoga, una vegada feta una presentació inicial, ha repartit a les famílies quatre suposats casos per tal que fossin les mateixes famílies les qui reflexionessin entorn al tema exposat per, així, ella anar introduint la teoria relacionada amb el procés de socialització dels infants, tot relacionant-ho amb el moment maduratiu de l’etapa de 0-3 anys.

La rebuda per part de les famílies ha estat molt satisfactòria, s’han mostrat participatius i amb iniciativa a l’hora d’expressar els seus neguits i pensaments.


Valoro positivament aquestes dinàmiques ja que tracten situacions que sorgeixen de les mateixes famílies i que són temes recurrents que any rere any hi són presents amb els infants de l’escola bressol. Així, al segon trimestre es farà la xerrada dedicada als límits i les rebequeries i, al tercer trimestre, l’arribada d’un germà. 

Cartell de l'Hora del cafè 

martes, 2 de diciembre de 2014

"La entrevsita con los padres, los maestros y los alumnos"

Arran de les diferents entrevistes amb les famílies i de les trobades amb les mestres, m’ha vingut al cap un article ben interessant que vàrem treballar a l’assignatura Diagnòstic en educació. D’aquest text destaco un paràgraf que és la base sobre la qual se sustenta part del capítol sobre l’entrevista psicodiagnòstica. Així, l’autor Friedrich Dorsch (1991) ofereix una definició d’aquest tipus d’entrevista on se’n destaca: “1. No puede establecerse ningún diagnóstico individual sin que antes haya una conversación exploratoria. 2. La estructura de la entrevista dependerá del objetivo que nos propongamos. 3. Los determinantes psicológico-sociales (personalidad del entrevsitador, problema del rol o papel social, etc.) son tan decisives como las preguntes de la técnica de la entrevista (ambiente, tiempo, expresión, formulación, etc.)”

Aquets paràmetres teòrics he tingut la sort de poder veure’ls aplicats en la dinàmica de la psicopedagoga del meu centre, així com també altres factors que es destaquen a l’article de Ramon Vilana com el fet de no focalitzar l’atenció en la intervenció amb l’alumne, sinó que obre la seva mirada vers la interacció d’aquest amb diferents figures de l’entorn, la família i l’escola. Gràcies a l’observació i l’escolta dels diferents agents la psicopedagoga pot crear una radiografia de l’infant d’una manera més globalitzada.

Per altra banda, l’article exposa un seguit de fases per a estructurar una entrevista que es poden extrapolar a la meva experiència al centre de pràctiques. D’aquestes, he constatat la fase social  on es vetlla per crear un ambient agradable que convidi a la negociació, potenciant el procés d’acomodació i apropament de les persones entrevistades. També, entraria en joc la fase d’interacció on principalment és el moment de recollir informació significativa, aconseguint una percepció diferent de la situació actual.

Finalment, cal destacar com les aportacions que planteja la psicopedagoga mitjançant l’entrevista són vàries com: reformular el problema per a oferir una percepció diferent,  focalitzar l’acció en els recursos i no pas sobre la possible patologia, aconseguir que les persones amb les quals es realitza l’entrevista prenguin consciència de les seves responsabilitats i potenciar les potencialitats de l’infant.  


Bibliografia
  • VILANA, R. (2005). La entrevista con los padres, los maestros y los alumnos. En Sánchez Cano, Manuel (coord.); Bonals Picas, Joan (coord.). La evaluación psicopedagògica. Barcelona: Graó, 2005. P. 67-88. ISBN: 84-7827-366-2.